Museu de la Música de Barcelona
INSTRUMENTS EN CLAU DE GÈNERE
Quants noms de dones intèrprets coneixem? I de compositores? I constructores d’instruments? Directores d’orquestra? Hi ha instruments masculins i altres de femenins? Per què en el món del jazz hi ha poques dones guitarristes i, en canvi, la majoria d’arpistes clàssiques ho són? Què ens expliquen els instruments del Museu de la Música sobre les desigualtats, exclusions i construccions del gènere en les diferents societats i èpoques?
Pensar la música avui dia és pensar-la com a cultura, amb implicacions polítiques i socials, amb interessos i relacions de poder associades que creen, de vegades, relats deformats de la història. Amb aquesta visita virtual hem pogut observar com les qüestions de gènere, de classe social, ètnia i poder estan estretament lligades a la música i als instruments. Prendre’n consciència és del tot necessari per entendre el nostre món musical actual, i també per concebre la música com una poderosa eina de transformació.
La musicòloga Sakira Ventura ha recollit en una llista única tot de música creada per dones que ens permet fer un recorregut històric a través d'elles. Gaudiu-la.
Instruments en clau de gènere
El fet musical és un reflex de les dinàmiques socials, però també n’és agent: les construeix. Un exemple n’és la història de la música, i la història occidental en general, en la qual les dones han estat invisibilitzades. Ara bé, si ens ho proposem, les trobarem arreu del món i en totes les èpoques, fent música i participant de la vida musical de cada comunitat.
Amb aquesta visita virtual us convidem a mirar el Museu de la Música amb ulleres liles, per aportar una mirada crítica sobre l’exclusió i el paper de la dona en les diferents cultures musicals i també, és clar, en l’àmbit dels museus.
En totes les cultures i èpoques, els instruments musicals tenen associats atributs de gènere. Alguns instruments es consideren propis de les dones, o dels homes, o s’associen a valors tradicionalment percebuts com a femenins o masculins.
El kundu, per exemple, és un instrument exclusivament masculí. En la cultura Asmat de l’illa de Nova Guinea la pràctica musical amb els tambors està vetada a les dones, com també als infants. L’instrument té un fort valor simbòlic, i s’utilitza en els rituals d’iniciació a la vida adulta on els adolescents -nois- es fan escarificacions a la pell a la manera de les escates dels cocodrils, que també es troben gravades en el cos de l’instrument.
Sovint trobem en els instruments representacions femenines, amb la dona com a figura divina i maternal. En el ngombi de Guinea Equatorial hi veiem representades les diferents parts del cos femení, amb el cap, les cordes com a budells, les clavilles amb forma de costelles, i la caixa de ressonància allargada com si fos el ventre i coberta amb la pell.
El ngombi és l’instrument més important en les cerimònies Bwiti, molt esteses a l’Àfrica central, que combinen el consum de grans quantitats d’iboga -una planta amb efectes al·lucinògens- amb la pràctica musical i, antigament en alguns casos, amb sacrificis humans. La forma femenina del ngombi invoca Bandzioku, la iniciadora d’aquest ritual, i el so pot representar les veus dels morts, el clam de la dona fèrtil o el seu plor per ser sacrificada.
Aquest instrument, el més antic de la col·lecció, representa un cos a priori femení. Es tracta d’una ocarina de la cultura Bahía (segles V aC-1 dC), provinent del que avui seria la costa central, a l’oest de l’Equador. Les figures de ceràmica d’aquesta cultura representen molt sovint dones o deesses com a símbol de fertilitat.
El Museu acull actualment l’exposició temporal Músiques als dits, que s’allargarà fins a mitjans de gener 2021 i que mostra sanses africanes de la Fundació La Fontana i del Museu de la Música. En les sanses de la cultura Chokwe (República Democràtica del Congo) la imatge femenina és una representació de l’ideal de bellesa, amb línies estilitzades i formes geomètriques.
Sansa de La Fundació La Fontana
Llistat musical de l'Exposició Músiques als dits. Sanses africanes
Dones músiques, (1530 aprox.), pel Pintor de les mitges figures femenines (Wikimedia Commons)
Als inicis de l’era cristiana moltes dones participaven en actes de la vida religiosa, però a partir del segle IV van anar desapareixent gradualment dels actes litúrgics i també de la pràctica musical oficial del cant gregorià. Tanmateix, els convents eren centres de coneixement i cultura on les dones podien estudiar, escriure, cantar i compondre. Un dels noms propis més importants d’aquest període va ser l’alemanya Hildegard von Bingen (1098-1179), autora de gran quantitat de cants litúrgics a més de tractats científics i obres poètiques, i totalment absent de les històries de la música fins fa poques dècades. El Concili de Trento (1563) tampoc no va ajudar gaire a les dones músiques: durant el Renaixement poques van arribar a professionalitzar-se en l’àmbit musical, fora de l’àmbit religiós d’un monestir o convent.
En el segle XVI la música era una part important de l’educació de les princeses i dones nobles que es movien en cercles cortesans. Les infantes solien aprendre a cantar i a tocar instruments de tecla o de corda, però els instruments de vent no es consideraven apropiats per a elles. Les dones més riques i poderoses practicaven el col·leccionisme de llibres de música i d’instruments, i feien servir la música com un marcador d’estatus, amb capelles polifòniques, fanfares i instrumentistes al seu servei.
Poques dones podien viure de la música i fer-ne carrera pública. Una d’elles fou Maddalena Casulana, organista, cantant i intèrpret de llaüt, i la primera dona en publicar una antologia de madrigals, l’any 1566.
Retrat de Maddalena Casulana, autoria desconeguda (Wikimedia Commons)
El llaüt era l’instrument més important en la societat del Renaixement i del Barroc, i el seu so evocava la dona i l’amor. De fet, en algunes llengües com el neerlandès el mot popular per designar el llaüt era el mateix que per al sexe femení. Durant els segles XVII i XVIII les dones tocaven el llaüt habitualment, però aviat va passar a ser un instrument associat a la prostitució. El viatger suís Thomas Platter descrivia el 1599 les prostitutes d’un carrer de Barcelona: esperaven els clients al carrer, assegudes en magnífiques cadires, molt ben vestides i tocant el llaüt o cantant.
Durant el segle XVII van començar a sorgir les escoles de música privades, al marge d’esglésies i convents. Això va fer possible per a les dones estudiar música fora de l’àmbit religiós, tot i que només les filles de la classe aristocràtica i burgesa podien accedir-hi. Les sopranos Barbara Strozzi i Francesca Caccini van ser també prolífiques compositores i empresàries.
Les dones que aspiraven a ser instrumentistes professionals ho tenien més difícil. La viola d’arc baixa (o viola da gamba), per exemple, estava vetada a les dones perquè es tocava entre les cames. Algunes s’atrevien a tocar-la incòmodament davant de les cames, de costat o sobre les cames, com la viola d’arc tible de Pierre Larcher de la col·lecció del Museu. El claviller d’aquest instrument té esculpit un cap de dona fet d’ivori i ricament ornamentat, amb diadema, tocat de plomes, collaret i arracades.
El saltiri és un magnífic exemple d’instrument ‘femení’. D’origen medieval, era habitual que les monges el toquessin als convents, i també formava part de la vida musical de la petita burgesia catalana i valenciana de l’època. Gairebé sempre el tocaven dones, i els propis instruments podien ser objectes artístics, amb caixes policromades i riques decoracions.
Les primeres fonts on apareix la tromba marina són alemanyes, i vinculades clarament a la dona, en concret a les monges. De fet, en alemany s’anomena Nonnentrompete o trompeta de les monges.
Es toca amb arquet i sense recolzar del tot la corda en el mànec, per generar harmònics. El timbre que en resulta recorda molt al de la trompeta -fonamental en la música eclesiàstica de l’època- i per això les orquestres barroques n’apreciaven molt la sonoritat. Ara bé, de nou topem amb els instruments de vent i les connotacions sexuals: les monges no podien tocar trompetes, i per això les substituïen per la tromba marina.
Concert per a tromba marina
L’arpa està actualment molt relacionada amb la figura femenina, i la immensa majoria d’arpistes són dones. En són exemples la francesa Lily Laskine i les catalanes Rosa Balcells o Magdalena Barrera. Però no ha estat sempre així: l’arpa va ser durant molts segles un instrument masculí, sobretot en les societats del nord d’Europa. El Romanticisme i les lluites polítiques de caràcter nacional van contribuir a personificar l’arpa com una dona, una connotació que ha arribat fins als nostres dies.
Retall d'una imatge on apareix Lilly Laskine, arpista, fet per Studio G.L. Manuel frères (Wikimedia Commons)
En el Romanticisme es consolida la idea de l’artista-geni, en masculí i singular, que és gairebé sempre el compositor, mentre que la dona n’és la musa. L’espai domèstic es relaciona amb la figura de la dona santa, mentre que la figura de la dona fent música a l’espai públic és vista com la dona provocadora o temptadora, l’arquetip de la femme fatale. Les primeres històries de la música estableixen un cànon de grans noms, tots ells d’homes, que ha perdurat fins avui.
El piano va ser l’instrument més popular en el context europeu del segle XIX. La Revolució Industrial va contribuir a fer del piano un instrument més accessible, reduint-ne les dimensions i abaratint els seus costos de producció. El piano no podia faltar a les millors cases, i les lliçons de cant i piano eren indispensables en l’educació de les noies. Malgrat això, tenien dificultats per accedir a estudis acadèmics, realitzar concerts públics o publicar obres. Clara Schumann va ser la primera dona que va poder ensenyar composició en un conservatori, concretament el de Frankfurt.
Clara Schumann, en una imatge de la públicació Die Gartenlaube, 1882 (Wikimedia Commons)
Concert per a piano i orquestra de Clara Schumann
Els salons i cases particulars eren pols importantíssim d’activitat musical, i les dones n’eren les promotores i principals dinamitzadores. A Barcelona, Amèrica Cazes Viladomat (l'"Abuelita Amèrica"), que tenia un piano Bierstedt donat per la seva família al Museu, va promoure molts concerts privats. Es coneixen a dia d'avui la celebració de 53 "Sessions íntimes" documentades, entre les quals 26 concerts, 21 conferències i 2 homenatges. Amèrica combinà, en aquestes sessions, la presència de grans personalitats de la cultura local i internacional del moment amb la presentació d’algunes joves promeses emergents, per a les quals actuà com a mentora.
La construcció i fabricació d’instruments també és un camp interessant d’analitzar: són ben poques les constructores documentades i, a data d’avui, al Museu de la Música no hi ha exposat cap instrument construït de manera comprovada per una dona -cal dir que de molts d’ells no en coneixem l’autor-. Però les constructores hi són: Raimunda Camps era propietària d’un taller de pianos a la Barcelona de mitjans del segle XIX, i Francesca Montserrat va liderar un negoci importantíssim de fabricació i venda d’instruments de vent metall, amb innovacions com la primera patent per fabricar saxòfons a Barcelona el 1932. Al Museu podem veure diversos instruments fabricats per l’empresa Montserrat, com trombons de vares, un fiscorn, un saxòfon i una tuba.
El segle XIX també va ser una època en què l’orquestra va créixer de forma considerable, tant en nombre d’instruments com en sonoritat, incorporant tots aquests instruments de metall que van aportar nous colors i potencial sonor.
L’orquestra simfònica era un espai eminentment masculí i, de fet, encara ho és: les dones van poder accedir a l’Orquestra Filharmònica de Viena el 1997, i en moltes orquestres i bandes hi ha seccions instrumentals on predominen clarament els homes.
Ho podem comprovar en orquestres actuals:
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Victòria dels Àngels
La col·lecció de guitarres del Museu de la Música, considerada una de les millors del món, ressegueix la història d’aquest instrument des del segle XVII fins a l’actualitat. Fins al segle XX eren les dones de l’aristocràcia les que solien tocar la guitarra en l’àmbit domèstic, com veiem en la guitarra de 1805 de Francesc España, testimoni preciós de l’ús femení de l’instrument: ‘Soy de Pascuala Rodríguez y Pagés’, diu la inscripció a la pala del claviller. La decoració i el refinament amb què està construïda indiquen l’estatus social de la propietària.
La guitarra de Francisco Pagés, feta a L’Havana, també està vinculada a una dona, la mezzosoprano catalana Victòria dels Àngels. Va aprendre a tocar-la de petita i solia fer-ho en la intimitat, tot i que en alguna ocasió va aparèixer a l’escenari per cantar acompanyant-se ella mateixa amb aquest instrument.
Guitarra de Francesc España (de Pascuala Rodríguez y Pagés)
Al segle XX canvien les tornes: la guitarra es consolida com a instrument de concert, però els grans intèrprets en serien principalment homes. Les guitarristes clàssiques com María Luisa Anido o Pepita Roca, intèrprets d’altíssim nivell internacional, van quedar relegades pels estel·lars Tàrrega, Llobet o Segovia.
María Luisa Anido
En l’àmbit de la interpretació vocal la dona ha estat sempre visible: les dives de l’òpera com Maria Callas o Montserrat Caballé, o les grans dames del jazz i la música popular com Bessie Smith, Billie Holiday, Edith Piaf, Tina Turner, Madonna, Amy Winehouse, Björk i un llarg etcètera.
Fins fa poques dècades les dones intèrprets que feien una carrera pública eren casos comptadíssims; eren principalment cantants, ballarines i sonadores d’instruments considerats simples o no professionals. Avui dia encara trobem desigualtats en aquests àmbits: no és gaire habitual veure dones tocant el sintetitzador, la guitarra elèctrica o la bateria, com es pot observar sobretot en els grups de rock i les big bands al llarg del segle XX.
El reconeixement de les dones compositores és un fet recent. Els noms de Cécile Chaminade, Blanca Selva, Germaine Tailleferre o Sofia Gubaidulina comencen a aparèixer en diccionaris i en la història ‘oficial’.
Composicions de Cécile Chaminade
Cécile Chaminade
Blanca
Selva
Germaine Tailleferre
Sofia Gubaidulina
Tot i així no és usual veure ni escoltar aquestes autores en els programes de conservatoris o en les sales de concert. El mateix passa amb les directores de l’àmbit professional, on el mite mestre-director i l’arquetip de líder fort i viril davant d’una orquestra fa que per a moltes dones sigui un camí difícil de seguir. Simone Young, Alondra de la Parra o Maria Schneider són exemples inspiradors per a les futures generacions de dones amb batuta.
Alondra de la Parra
Al Museu tenim un piano Steinway & Sons, un magnífic exemplar Model D, un dels més famosos de la història de la marca i referència del piano de concert arreu del món. La insigne pianista barcelonina Alicia de Larrocha va escollir aquest piano per al recital d’inauguració de L’Auditori el 22 de març de 1999, i també va sonar en el seu concert de comiat el 24 de gener de 2003. Amb un llarg historial d’intèrprets de renom i concerts llegendaris a L’Auditori, aquest piano va arribar al Museu de la Música a finals del 2017. Cal remarcar que l’única sala amb nom femení de L’Auditori -la de menor aforament, d’altra banda- porta el nom d’Alicia de Larrocha en reconeixement a la seva trajectòria musical.
En el segle XX, i dins del moviment de recuperació de la música antiga, destaca especialment l’holandesa Nelly van Ree Bernard (1923-2012), musicòloga vinculada a Barcelona, constructora de clavicordis, cítares i monocordis, i autora de diversos instruments reconstruïts a partir de models originals. Va donar tot el seu llegat documental al Museu de la Música, per posar-lo a disposició dels investigadors.
Nelly van Ree Bernard
Crèdits
Idea original
Museu de la Musica de Barcelona, en ocasió del Dia Internacional dels Museus 2020
Textos
Marisa Ruiz, a partir del guió original de Natàlia Ordóñez, Anna Sardà i Roser Serrano
Tractament i revisió de textos
Alba Cruells, Clara Sen, Jaume Ayats
Documentació gràfica, il·lustracions musicals i muntatge
Alba Cruells, Sara Guasteví
Agraïments
Sakira Ventura, musicòloga autora de la llista de música creada per dones
© Untitled. All rights reserved.